Molt ha plogut des de que Anímic es va presentar al 2009 amb el disc Himalaya sota el braç. Tot i que al Baix Llobregat Nord ja portaven temps fent soroll, la sortida del disc els que va començar a obrir portes a altres indrets de Catalunya, i va servir de trampolí per popularitzat la seva proposta musical, consolidada ja del tot després del gran èxit que Hannah, el seu disc de continuïtat, va aconseguir l’any passat. Hem entrevistat a un dels seus membres en Ferran Palau, aprofitant la imminent sortida del seu primer disc en solitari, de la ma d’Amnìotic Records. Per RUBÉN IZQUIERDO.

En Ferran Palau, al directe que va oferir al Festival Pròxims amb Anímic // R. IZQUIERDO

Collbató ha actuat sempre com una constant a la carrera de tots els integrants d’Anímic. A títol personal, els vaig començar a seguir quan treballava a la zona fent de corresponsal per un diari local de l’activitat del Baix Llobregat Nord Himalaya començava a treure el cap com a disc emergent dins de l’escena local. Molt abans de tocar a la pràctica totalitat dels festivals organitzats a Catalunya, Collbató ja era notícia per fer de centre d’operacions  d’un dels grups amb més personalitat del país, una banda amb un segell distintiu propi que va situar al montserratí al mapa musical i que va sorprendre a la crítica amb temes com La cabanya o Himalaya, cançó que donava nom al disc i que va servir com a carta de presentació de la banda.

Hannah va arribar al mercat l’any passat amb Anímic ja consolidats i es va perfilar aviat com un dels discos a seguir. Presentat amb honors en un apoteòsic concert a la Sala Bikini, un petit All Stars on es van deixar veure Maria ComaJordi LanuzaMaria RodésJoan PonsPau VallvéClara Viñals, entre d’altres, el disc va servir per mostrar l’essència més pura del grup, un disc que va arribar a nivells molt difícils d’igualar -parlem temes com Trenco una brancaHowlin’ zombie, destacada pel propi Palau en aquesta entrevista o la petita joia que tanca el disc, la pletòrica La pols i el punyal– i que ens va mostrar el millor d’una banda que va ser notícia també per protagonitzar el documental From Texas To Arbúcies, un regal audiovisual que els va agermanar al talent artístic d’en William Johnson i que ens va permetre conèixer una mica més el ritme vital del grup.

Ara, en Ferrau Palau s’estrena en solitari, un projecte que compaginarà amb Anímic i que ens permetrà gaudir del seu talent en una nova i desconeguda faceta fins ara a la seva música, la del cantant que actua i composa en solitari, sense la maquinària ja rodada, sempre efectiva, del grup collbatoní.

Anímic, a una fotografia promocional // INMA VARENDELA

 

Feia anys que volia fer alguna cosa amb en Pau Vallvé, l’estil del seu segell s’hi apropa molt al meu. Aquest disc és el resultat d’aquest desig.

Al passat mes de gener vas estrenar formalment la teva etapa en solitari tocant abans del concert de The New Raemon i dijous et presentes al Caprichos de Apolo. Estem davant de la nova etapa artística de Ferran Palau?
Ja ho veurem. De moment només és un disc i una girà, però es cert que m’il·lusiona molt…

Quin repertori podrem escoltar dijous?
Cantaré la majoria de cançons del nou disc, i alguna que encara no està gravada (nota de l’autor: l’entrevista es va fer abans de que Amniòtic Record fes públic que el disc ja estava enregistrat del tot, procés que es va finalitzar ara fa uns dies).

Com arribes a Amniòtic Records?
Ja fa anys que en Pau Vallvé i jo som amics, i ens rondava pel cap la idea de fer alguna col·laboració plegats. El tipus de música que fa la gent d’Amniòtic Records m’agrada molt, i vaig pensar que el meu estil encaixava be amb ells. Son una família unida i és un fet que valoro molt, el considero molt important.

Els concerts de la gent d’Amniòtic, de fet, es caracteritzen per tenir un elevat grau de col·laboració entre tots els seus membres. Et veus col·laborant amb en Pau o amb la Maria Coma, per exemple?
Segur que passarà de manera esporàdica, però tindré la meva pròpia banda als directes.

I quines diferències has trobat a l’hora de treballar amb ells. Sobretot venint d’Anímic, un projecte molt personal…
Amb Anímic treballem molt les coses: durant el procés creatiu donem moltes voltes als temes. Ara, al ser un disc en solitari, aquesta fase potser s’acabat abans, tot i que els arranjaments que m’ha fet en Jordi Matas al disc son increïblement complexos… és un geni! Es podria dir que, en el disc, jo faig de cantant mandrós i ell de geni superdotat. Tot un Sujfan Stevens…

[youtube id=»WpdmMJgko8w» width=»600″ height=»350″]

 

Estem molt orgullosos de com ha funcionat Hannah, però tenim moltes idees de cara al futur. No crec que sigui la culminació d’Anímic, el millor està per arribar

El disc en solitari -es va acabar d’enregistrar la setmana passada, i els privilegiats que l’han pogut sentir en parlen més que be- arriba en un bon moment per Anímic. Petites Coses de Collbató, la particular factoria des d’on la banda ha produït alguns dels seus treballs i de grups i solistes afins a la seva obra, ha produït un bon grapat d’èxits i Hannah s’ha tocat en directe a sales i festivals. El BAM i el Pròxims el van apropar a Barcelona poc després del concert a la Sala Bikini que va servir com a presentació formal dins del Festival de la Guitarra de l’any passat, i des de llavors els reconeixements per un disc valent i arriscat, farcit de grans cançons en català i anglès, s’han succeït de manera reiterada.

A Bikini, on van omplir per presentar el disc, es van fer acompanyar d’alguns dels músics amb els que han col·laborat al llarg de la seva carrera, una bona manera de demostrar les sinèrgies de la banda amb grups i propostes del pes del Petit de Cal Eril o de la pròpia família d’Amniòtic, tal i com ho demostra el fet que en aquell concert participessin Jordi Lanuza, el propi Vallvé o la Maria Coma, les cares més conegudes de la gent d’Amniòtic.

Anímic va tancar un 2011 molt productiu a nivell de concerts, i també de reconeixement crític. Es pot considerar a Hannah com la culminació del projecte?
No, no, ni molt menys. És un disc del que estem molt orgullosos, i potser és un punt d’inflexió de cara al futur, però tenim tantes idees per fer treballs nous… Crèiem, i volem creure, que el millor d’Anímic està per arribar. Ara tot just estem començant a aprendre coses.

Seguint amb Hannah, personalment considero a Trenco una branca el meu tema preferit. Com decidiu l’idioma de les cançons?
No ho decidim de manera intencionada. Fem cançons, i quan toca gravar triem les millors que tenim. La Louise (nota: la Louise Sansom és l’altra cantant del grup) compon i escriu en anglès perquè és britànica, i jo en català per la mateixa raó. De fet sempre me n’oblido de que cantem en dos idiomes diferents, només en prenc consciència quan m’ho recorden.

Parlàvem abans dels concerts del 2011. De quin esteu més contents? A nosaltres ens va agradar molt el de la sala Bikini
Vaig gaudir olt aquell dia a la Sala Bikini, tot i que també ens ho vam passar molt be al BAM, a La [2] d’Apolo, al Centre Cívic Teresa Pàmies amb la gent del Concertsperquesi… Tenim la sort de poder dir que hem sortit contents a gairebé tots els concerts que hem fet. Gaudim molt tocant junts, i això és un privilegi.

I de quin tema ets sents més orgullós?
Howli’n zombie em posa la pell de gallina encara avui, però no puc triar només un tema. Em satisfà el disc sencer, el veig com una obra d’una única peça, com una cançó llarga.

A inicis del 2011 vam poder gaudir de From Texas to Arbúcies, vist també a l’Sputnik del Canal 33. El documental va tenir un gran ressò mediàtic. Com arribeu al projecte?
En realitat va ser idea de la gent del PopArb, ens ho va encarregar ells. Crec, honestament, que és de les coses més boniques hem fet amb Anímic. Vam gaudir molt, i va sortir sense grans esforços…

Us vau entendre be?
Molt, tot i el meu anglès, ens va entendre a la perfecció. Van ser dues setmanes molt emotives i d’aprentatge.

Heu mantingut el contacte?
Si, clar. Ens anem enviant fotos i música. Ja ens tornarem a ajuntar, ja!

De fet aquest any us heu consolidat a nivell mediàtic. Heu sortit a la pràctica totalitat de llistes, participat a molts festivals de Catalunya… El documental ha marcat un abans i un després per a vosaltres?
No t’ho sabria dir. De fet no crec que estiguem consolidat. La nostra carrera és una muntanya russa. Avui pots estar al cim, i demà a baix de tot, i crec que això forma part de nosaltres, és el que ens ha fet com som. Segurament amb en William estàvem amunt de tot, però més a nivell artístic i emocional que de cara al públic.

[youtube id=»IVH-PT5g-Q0″ width=»600″ height=»350″]

 

Admiro molt la feina que fa en Maurici amb The Missing Leach. Sempre que sigui possible col·laboraré al seu projecte tocant la bateria, resulta molt enriquidor.

Més enllà d’Anímic i de la seva pròpia carrera en solitari, en Ferran Palau ha col·laborat recentment en el projecte personal d’en Maurici Ribera. The Missing Leach, la particular proposta d’antifolk a reivindicar, presentada amb Trompetes a Holanda i amb participació directa dels anímic Ferran Palau i Roger Palacín. Trompetes a Holanda es va enregistrar a la seu d’Anímic, amb arranjaments per banda dels seus dos membres col·laboradors.

Amb en Roger has col·laborat al nou disc de The Missing Leach, a qui a Shook Down segui, molt. Ens agrada molt l’anti-folk i trobem que és un dels grans nomes del gènere. Com va anar la gravació a Collbató?
Va ser una experiència molt divertida i enriquidora. En Maurici és un tio molt sorprenent, i capaç de fer tornades que mil grups materien per tenir. Admiro molt el que fa.

Tens previst girar amb ell?
Si van sortint cosetes i m’ho fer anar ho faré. Tocar la bateria amb ell està molt be, és una experiència que m’agrada molt.

El disc s’ha enregistrat a Petites Coses de Collbató. Teniu més projectes pendents de cara al 2012?
Ja és veurà. Hi han cosetes pendents…