Després de formar part del projecte d’Oníric, Maria Rodés va publicar al 2010 el seu primer treball en solitari. Una forma de hablar va aconseguir un important reconeixement per part del públic i la crítica gràcies a la seva proposta, intimista i multi-instrumental, amb la que va estar girant amb èxit durant bona part del 2010 i del 2011.
Rodés ha acompanyat aquest treball d’altres col·laboracions, una de les més destacades la va protagonitzar amb Raül Fernández, Refree, amb el que interpretar cançons de bandolers al Tradicionarius de Gràcia. Hem parlat amb la Maria per conèixer de prop els seus projectes més inmediats i repassar la seva trajectòria des de la sortida al mercat d’Oníric. Una entrevista de RUBÉN IZQUIERDO
Portada de Una Forma de Hablar // BCore
A Oníric eres el 50% d’un projecte on hi també figurava Andy Poole. A Una forma de hablar, en canvi, el projecte ja era tot teu. En quins punts vas notar més el canvi?
En aquesta segona etapa vaig notar més el pes de la responsabilitat del projecte, que com bé dius va passar a recaure en mi. A Oníric encara no tocava la guitarra en directe, només cantava i era l’Andy qui m’hi acompanyava. En canvi, a partir de Una forma de hablar, vaig començar a defensar les cançons soleta i també a tocar-les amb altres músics. Crec que em vaig espavilar força en molts sentits i potser també vaig començar a adoptar un estil més propi.
Tot i que se t’acostuma a situar dins de l’omnipresent món folk, a la teva música s’hi perceben influències de la cançó francesa, la bossanova, certs punts d’electrònica… Et sent més propera a algun estil en particular o t’agrada fugir de les etiquetes?
No em sento identificada amb cap estil en concret. Intento adoptar recursos de tot allò que m’agrada per enriquir el meu llenguatge, i poc a poc anar construint el meu estil. No crec que la meva música destaqui per original, però si que és cert que intento fugir en la mesura que puc dels estàndards.
Maria Rodés, al seu pas pel Concerts Privats, amb The New Raemon // Concerts Privats
Sempre dius que la falta de recursos instrumentals és la que et va portar a utilitzar objectes domèstics com a instruments musicals, una aposta arriscada que et va funcionar molt be. Falta valentia a la industria?
Crec que a vegades la gent esta més pendent d’agradar que d’agradar-se, tot i que no crec que ser valent tingui molta relació amb experimentar més o menys… Ser valent, crec, té més a veure amb prendre’s la llibertat de ser un mateix i fer el que al que a un li doni la gana, sense por a ser jutjat. En aquest sentit, crec que el que percebo a la indústria catalana és certa contenció.
Mantindràs aquesta instrumentalització en futurs treballs o la deixaràs acotada a l’univers de Una forma de hablar?
La veritat és que encara no ho sé. Tot això està en marxa ara… el que si que vull és escapar dels instruments de joguina almenys durant un temps. Ara m’atreuen altres tipus de sonoritats. Ja no em sento identificada amb el so naïf.
Fins ara, precisament, hi havia certa tendència en catalogar la teva música com a naïf. Com l’etiquetaries tu?
Potser l’etiquetaria com a cançó d’autor intimista, personal i delicada. Crec que efectivament fins ara la meva música s’ha pogut caracteritzar per un so naïf, però a nivell de lletres no em sento tant identificada amb aquesta estètica.
Als teus concerts t’agrada molt interactuar amb el públic i crees un clima de gran complicitat. Amb quines cançons creus que arribes més a la gent?
Crec que aquí a Catalunya arriben més les cançons que canto en català.
Parlem de col·laboracions. A la gira t’hem vist sovint amb el Gos Binari i fins i tot heu cantat alguna cançó creada a quatre mans. Us heu plantejat algun editar algun disc junts en un futur?
Ens ho hem plantejat moltes vegades però de moment encara no ha pogut ser! En tinc moltes ganes perque m’encanta el que fa.
Personalment m’agrada molt Aquesta nit. És la teva primera composició en català?
Aquesta nit és una cançó d’en Jordi Tost i meva. No et sabria dir si és la primera composició en català, però si la primera que toco en directe.
Al Tradicionarius et vam veure amb en Refree actualitzant les cançons de bandoler. Com va sorgir el projecte?
En Raül em va proposar ser la cantant d’aquest projecte ja fa molt de temps. Em va veure a un concert que vaig fer dins del festival Hipersons a l’Apolo i li va agradar com cantava. Així ens vam conèixer.
Ell explicava que va pensar en tu pel to de veu innocent, per tal de contrastar-lo amb les lletres sobre els bandolers. Què et va cridar a tu del projecte?
Em feia il·lusió treballar amb en Raül, amb qui em porto molt bé, i també la possibilitat de cantar altres cançons i sortir una mica del meu projecte personal.
Una altra cançó que requereix d’un timbre innocent és L’Ocell, de Joan Colomo -de la que vam parlar aquí– amb qui també has girat força. T’hem vist versionar-la a molts concerts i encaixa plenament al teu repertori. Què significa per a tu aquesta cançó?
A mi L’Ocell em sembla una cançó preciosa. Sóc gran admiradora d’en Joan Colomo i un dia tatarejant la cançó em vaig adonar de que em moria de ganes de cantar-la i de que en certa manera era una cançó que s’adaptava molt bé al meu registre.
Amb La Tirirureta versiones clàssics com Moon River o Black Coffee. Què escoltava la Maria quan es formava musicalment?
Uff… He escoltat moltes coses. Però va haver-hi una època, mentres estudiava, que em vaig empapar força de jazz, blues i bossanova, que era el que interpretava com a cantant quan estava a l’escola.
I ara?
Últimament estic fugint una mica del pop i estic escoltant més música instrumental i folklòrica. De totes maneres mai em canso d’escoltar artistes com Juana Molina, Devendra Banhart , Animal Collective….
A Escondite parles, amb certa ironia, de la fugacitat de les teves cançons. És un exercici premeditat?
Be…tenia la cançó feta i em faltava la lletra. I mentres pensava la lletra, que no em sortia, vaig pensar en parlar precisament sobre aquesta incapacitat que a vegades tinc de posar paraules al que realment voldria dir, per por a ser massa transparent. Per això a la cançó, amb certa ironia, que qualsevol indici de sinceritat és fruit de pura casualitat.
Aquesta fugacitat contrasta amb el contingut de les lletres i amb l’estil, que tu algun cop has definit com a profund. Històries breus, doncs, d’intensa carrega emocional. T’allibera escriure?
M’allibera, però també em provoca molts mals de caps, sobretot quan vull dir alguna cosa però no trobo les paraules per fer-ho! Em resulta més fàcil i natural expressar-me amb la música que no pas amb l’escriptura.
I per acabar, quins son els millors concerts que has vist al 2011? I dels teus, de quin estàs més satisfeta?
El millor concert que he vist va ser el de Joanna Newsom al Palau de la Música i fa poc vaig anar a veure a Bonnie Prince Billy, que em va agradar molt també al Casino del Poble Nou. I dels meus…del que estic més satisfeta és d’un que vaig fer a l’Auditori de Castelló, a la presentació del Tanned Tin. Va sonar molt bé i tenia d’afegit que era el comiat del Tomàs Garcia -antic bateria del grup que m’acompanyava des de l’època d’Oníric- que un parell de dies després marxava a viure a Londres.