Obeses: “La nostra proposta pretén ser un antagonisme que mostri que una altra manera de concebre la música és possible”

Em fa especial il·lusió que un dels grups que actualment em desperten més interès siguin d’Osona. Es diuen Obeses però l’escolta dels seus àlbums no us engreixarà, i no us ho prengueu com un acudit fàcil. Les seves peces són autèntiques delícies; sofisticades, suggestives i d’un aspecte exquisit. Una entrevista de GEMMA CUADRADO

És absurd anar al teatre i seure donant l’esquena a l’escenari, de la mateixa manera que ens irrita  aguantar l’insofrible crec crec de les crispetes de l’individu de més enllà quan som al cinema. En canvi, sovint abandonem la música. És tràgic. La desatenem, deixant inconscientment que resti en segon pla. Simple mobiliari musical, com si no fos necessari aturar-se un moment per assaborir-la i exprimint-ne fins a l’última nota.

Obeses pot semblar, d’entrada, una proposta descabellada; però t’empeny a desxifrar el seu virtuós univers i, un cop dins, t’atrapa apassionadament. Amb dos àlbums a les seves esquenes, Obesisme il·lustrat i el recent Zel, Obeses experimenten en tots els àmbits musicals. L’Arnau Tordera interpreta i composa les peces, i és una de les persones que té més a dir sobre el panorama musical actual. Viu la música des de totes les perspectives possibles: La crea, l’estudia però sobretot la sent (veieu els seus articles a Nació Digital). Les seves elaboracions són refinades i el seu estil totalment particular; delectaran el paladar d’aquells qui vulguin aturar-se un moment per formar part d’una excelsa experiència estètica que exigeix reciprocitat.

Per part meva només puc dir que agraeixo profundament que l’atzar i la gratuïtat quedin al marge de qualsevol manifestació artística (i en general de qualsevol acte humà); de manera que només puc acabar amb un crit vertaderament entusiasta: Llarga vida a Obeses! 

Obeses estrena avui al Diari Ara el videoclip de Botifarra amb seques. Es pot veure al següent enllaç del diari

Comencem pel començament… Qui és Arnau Tordera I?
Gairebé tot el que faig a la meva vida s’articula, per una banda, d’un àmbit transcendent, i per una altra, també veu de l’absurditat; un dels altres arguments a partir dels quals existeixo. L’explicació és simple. Abans de tenir Obeses com a grup principal tenia un grup que es deia Segle XIII –estic parlant de plena adolescència–, i utilitzava el nom artístic de Princesa Rosa, que també mereix una explicació a part. És absurd, com tot, però vaig buscar la cosa més prototípicament femenina que se’m va acudir, i Princesa Rosa s’adequava bastant a aquesta voluntat. Com que entenc que la meva carrera té una certa continuïtat, des del punt de vista de la meva expressió musical, en aquest segon projecte de pes com és Obeses vaig considerar-me deixeble del meu personatge anterior. Per tant, establint-me en l’àmbit monàrquic on ja em trobava, vaig anomenar-me Arnau Tordera I, com un reafirmament de la meva personalitat perquè utilitzava el meu nom però deixava una evidència d’un passat més que enriquidor amb el ‘I’, i així ho connotava tot en un mateix espai.

En què consisteix el Vintiunisme?
El Vintinuisme és l’explicació o el decàleg de la manera de fer que hem ideat amb Obeses, sobretot a partir d’aquest segon disc. En el cas del primer disc, apostàvem per bolcar-ho tot en la significació, és a dir, jugàvem a contraposar significació musical i significació lírica. Quan parlo de ‘lírica’ m’estic referint a la lletra de les cançons. En català quan s’esmenta l’adjectiu ‘líric’ es fa referència a un aspecte més de tècnica vocal o de fraseig melòdic, per bé que en llengües com l’anglès, ‘lyrics’, sempre està referit a les lletres de les cançons. Aquí malauradament no tenim aquest terme, i crec que és molt necessari perquè sí que tenim termes per descriure altres elements d’altres disciplines artístiques. En canvi, una disciplina que té les seves normes, les seves lleis i que camina a part com són les lletres de les cançons, no té un terme. Doncs bé, en el primer disc jugàvem molt a la contraposició de significació, establint posicions contradictòries entre el significat de la música i el significat de la lletra. Significacions contradictòries que causaven estupefacció a l’oient.

En aquests moments una noia anglesa que riu alt i de forma gairebé esperpèntica demana si pot agafar una cadira d’on estem asseguts, amb la particular gràcia que per poc s’endú la taula amb tot el que hi teníem al damunt.

 En aquest cas, en el segon disc, hem inaugurat el que hem anomenat Vintiunisme, que és una manera de construir la música que s’articula a través de la veu, per tant, música cantada, evidentment. Per tant, té el mateix pes tota la vessant de la significació –que ja tenia llavors–, però en aquest cas també hem dotat de significació tota la vessant estètica. Treballem amb la mateixa voluntat d’excel·lència la vessant de l’estètica musical, és a dir, allò que defineix a nivell acústic una peça –quina instrumentació utilitzes, quins recursos harmònics utilitzes, quines escales utilitzes i quin dibuix melòdic utilitzes–, perquè tot això té un sentit i un significat. Si jo estic utilitzant la sonoritat d’una cobla, estic aportant un significat i, d’altra banda, jugar en el mateix sentit amb l’estètica de la lletra. Si jo dic, per exemple, “aquesta damisel·la anglosaxona em provoca nàusees” no és el mateix que dir que “aquesta tia yankie em repugna” o alguna cosa més banal. Estic dotant del mateix significat però amb estètiques diferents i, per tant, en aquest disc també hem volgut transcendir l’àmbit de la significació i articular-ho a nivell d’estètica. Per tant, tenim una vessant de significació i una vessant estètica. Amb termes perceptius és: percepció sensible i percepció intel·lectual. Es tracta de dotar aquests dos puntals des d’on s’articula l’experiència estètica amb la màxima exigència possible, per tal que l’experiència estètica que pretén una peça sigui el més interessant possible i pugui transmetre també les idees més diverses.

 I per què hi ha Obeses?
M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè forma part del meu estimat primer disc, i últimament no en parlo gaire. La voluntat d’aquesta peça en un primer moment era establir una contradicció entre una música d’un caràcter melòdic dolcissim i, en canvi, una lletra que aparentment era molt grotesca i fins i tot de mal gust. Per altra banda, també explica el naixement de la nostra formació. Obeses neix amb la voluntat de combatre. Crec molt en la qüestió bèl·lica en la creació artística perquè amb la passivitat i la comoditat vers les altres propostes, si no són existencialment correctes des del teu punt de vista, no hi evolució de l’art. Hi ha d’haver contradicció i enfrontament, i així neixen noves visions i noves maneres de fer. Per tant, Obeses neix d’una situació artística insuportable, unes propostes musicals que, naturalment al nostre entendre, no tenen la qualitat necessària per tal de poder coexistir. La nostra proposta pretén ser un antagonisme que mostri que una altra manera de concebre la música és possible. Es tracta simplement d’evidenciar una realitat que existeix per molts motius, entre ells per qüestions històriques amb les que podríem aprofundir bastant. Tota l’època de la Guerra Civil i el Franquisme  tindrien bastant a veure en el que és la pèrdua de valor artístic del país. Només cal mirar com estàvem artísticament parlant a principis de segle, però això ja és una altra temàtica. Simplement evidenciar que aquesta realitat de fer música amb uns altres paràmetres no només és possible sinó que es pot fer aquí i ho està fent gent d’aquí.

[youtube id=»GPQJjeA0V8c» width=»600″ height=»350″]

 Totes les vostres cançons amaguen, darrere d’una qualitat innegable, un missatge; a vegades burlesc, però a vegades molt sincer. Creus que treballar la semàntica musical és imprescindible per fer bona música?
Segurament no és imprescindible per fer bona música però és imprescindible per fer música interessant. Un creador que s’hagi dotat d’eines, tècniques o simplement amb un talent innat per crear música des de la seva vessant estrictament sonora, atractivament pot crear cançons i articular-hi una lletra sense cap mena de sentit ni voluntat. És possible, però segurament per aquesta manca de semàntica des del punt de vista de la percepció estètica, la peça perd interès. Quan dic percepció o experiència estètica ho refereixo també a la significació; la càrrega significacional o semàntica està incrustada en aquesta experiència. És a dir, parlo de l’estètica i de la significació però quan parlo de l’experiència o percepció estètica ho entenc com una unitat. Com deia, segurament es pot fer bona música prescindint d’això, però no tindrà mai l’interès que aporta una peça que s’ha dotat d’una semàntica lírica i musical interessant. Si estàs limitant el missatge de la teva obra en certa manera estàs limitant la teva obra.

Qui són per vosaltres els herois sense kriptonita ni capa roja?
És una peça que vaig idear en els meus llargs viatges en cotxe cap a la Universitat Autònoma de Barcelona. La C-17 és la carretera que travessava diàriament i no sé perquè, durant aquells quatre llargs anys, sempre hi feien obres i, naturalment, hi havia uns treballadors. Uns treballadors que a l’inici vaig començar odiant perquè eren els responsables dels meus retards a l’hora d’arribar a classe, però en una visió a posteriori es van merèixer tot el meu respecte i admiració, precisament per la duresa de la seva feina. Vaig decidir que els hi dedicaria una peça musical que aboqués la duresa del seu treball però que, d’altra banda, també fos reivindicativa en algun sentit. Per tant, són ells, els treballadors de la C-17.

M’has sorprès!
És així… Potser hi ha gent que ha tingut una interpretació molt més metafísica, potser fins i tot més profunda, però el cert és que no. De tota manera, sóc molt partidari de que les peces caminin soles i siguin reinterpretades constantment. Aquesta és la meva interpretació, casualment jo en sóc el creador, però no és pas més acurada ni precisa que la teva. Només faltaria! No vull imposar la meva veritat.

En paraules teves: Qui oblidi els mestres està destinat a la mediocritat i a la repugnància artística. Qui són els teus mestres?
En realitat, sent estrictes, ho és tothom qui ha ideat peces –en aquest cas musicals o fins i tot artístiques–, que m’hagin suscitat un interès important. Naturalment te’n puc nombrar uns de determinats perquè són els que més m’han captivat i més interès m’han generat, però qualsevol que hagi ideat una peça musical, artística o de qualsevol tipus…un gest fins i tot. Si per exemple aquesta noia anglesa hagués agafat la cadira amb molta més gràcia, segurament m’hagués fascinat i hagués establert un mestratge cap a mi. No ho ha fet, per tant no m’ha interessat. Particularment, els individus que han creat més art que m’ha fascinat són sens dubte Stravinsky, Ravel i Debussy, en l’àmbit de la música acadèmica, i guitarristes clàssics també n’hi ha moltíssims. En l’àmbit de la música moderna sempre he dit que tinc tres referents claríssims, que és curiós que els situï al mateix nivell que aquests altres, però que sempre són Led Zeppelin, Queen i Deep Purple. Icones i música que ja té un cert temps però precisament per l’actualitat de la seva proposta per mi són referents absoluts. Mai tindré un referent actual, això em sembla ridícul, no tindré com a referents contemporanis meus. Això seria banal per part meva, no puc interpretar la contemporaneïtat sent un individu que en forma part. Per tant, en aquest cas el mestratge me l’atorga el passat.

Llavors us deu agradar que se us digui que d’alguna manera el vostre so recorda al de Queen.
M’agrada perquè sóc un admirador de la música de Queen, o de bastanta música de Queen. Entenc aquesta comparació com totes les comparacions. Evidentment es queda molt curta, només interpreta un ventall reduït de la nostra proposta, però no me’n desdic pas. En aquest cas no em molesta, simplement crec que no és absolut.

Per vosaltres l’acte artístic en tota la plenitud s’aconsegueix connectant amb el públic? És això el que us fa tant afortunats?
Sí, realment una voluntat que estava treballant molt més en el primer disc. He de ser sincer i en aquest segon disc he passat més d’això, segurament perquè quan estava ideant les peces del primer disc encara estava fent filosofia i potser tota la qüestió de la reciprocitat la tenia més latent en mi. Però d’altra banda és així, un acte performatiu com és la música en directe s’ha de concebre a dues bandes i, fins i tot, una de les voluntats que tenia era trencar aquesta frontera. De fet és una peça que vull idear, no me la robis, t’ho suplico. Seria una peça per grup i públic, és a dir, que una de les parts estigués interpretada pel públic; però com una cosa atzarosa del directe en què el públic canta i llavors es connecta. No, no. Des del punt de vista creatiu, és a dir, ‘aquesta’ part la canta el públic. Però bé, encara no ho he realitzat i crec que seria el súmmum d’aquesta possibilitat, on tot esdevé una mateixa cosa i no hi ha una frontera entre l’intèrpret i l’oient perquè en aquest cas quan interpretés el públic nosaltres seríem l’oient i el contrari respectivament. Potser en el tercer disc!

[youtube id=»OSEzXwFmQns» width=»600″ height=»350″]

En aquesta línia, com veieu acompanyar la vostra música i les vostres lletres d’un àmbit escènic?
Personalment sempre he estat connectat amb la qüestió escènica i de fet va ser la primera disciplina on vaig expressar-me, molt abans que amb la música. Sempre hi ha hagut una comunicació en aquesta disciplina i, de fet, continuo fent coses en aquest terreny. Ara, dotar la música d’Obeses d’una qüestió escènica…Ho veig possible per bé que de moment poc probable. Em refereixo a que és música que té un gran componen escènic, no teatral, però sí escènic. Però també és una música que per la diversitat que té entre ella mateixa seria complicat i segurament forçat intentar establir alguna qüestió narrativa, alguna trama lineal. Es podria fer algun experiment d’escenificació al respecte, amb qualsevol disciplina escènica, –potser la dansa o la qüestió de la performance–, sense anar encaminats cap al teatre més clàssic. Ho acabarem fent, acabarem fent alguna cosa que mescli les dues disciplines, però en tot cas serà una peça que ja s’hagi ideat amb aquest fi. De moment les que tenim, per bé que tenen un component d’imaginació escènica molt notable, no han estat concebudes per això i crec que no transcendirem aquesta barrera.

Intenteu tocar tots els àmbits de l’art… Les vostres portades semblen un resum burlesc i una mica surrealista de tot el que podem trobar al disc.
Tenim la gran sort de col·laborar amb un artista osonenc que es diu Jordi Farrés, un creador gràfic espectacular. Com dius, en el primer disc això és absolutament evident. De fet, en aquest cas hi ha la voluntat de manifestar tota la riquesa del disc en una mateixa portada d’impacte absolut, és a dir, que algú veiés això i necessités escoltar-ho; si més no per saber si volia assassinar el grup que tenia aquella portada. En tot cas, la voluntat era una portada realment trencadora i la del primer disc ho és sens dubte. En el cas de Zel, li vam atorgar tota la llibertat creativa possible. La única menció que li vam fer va ser que es contraposés en qüestió de sobrietat amb el primer disc, és a dir, que hi hagués un contrast notable; i que es rodegés d’un àmbit més místic i misteriós. Aleshores ell va considerar que l’element paisatgístic on s’hi inscrivia la figura era ideal per això. Després va contextualitzar-hi el triangle com a símbol d’un àmbit ocult i desconegut. Encara no havíem decidit que l’àlbum es digués Zel, però era perfecte per encabir les tres lletres en el triangle i crear aquella figura central que et deixa perplex. No acabes de saber què és, si representa alguna cosa, si és un jeroglífic, si té un missatge ocult…En certa manera la voluntat és aquesta: Crear un desconcert fruit de la vivència d’una imatge que et supera. De fet, tenim molts comentaris sobre la portada, l’enalteixen moltíssim i són tots molt positius. Per tant, crec que hi ha una correlació molt clara entre la proposta visual i la proposta musical. És molt important la proposta d’una portada. Tu com a creador musical fas la teva obra i tens la teva pròpia paleta de colors, però no es fins que poses la portada al disc que aquella obra es finalitza a nivell de paleta. De fet, aquell rosa sobre el blau eren els colors que havia visionat fent la música.

La meva curiositat per vosaltres se’m va despertar arrel de la portada de l’Obesisme il·lustrat!
A mi hi ha una cosa que em fa molta gràcia. La gent sempre que agafa el disc tapa amb els polzes els òrgans humans perquè es troben justament on normalment la gent col·loca els dits per subjectar-lo. Aquesta realitat la vaig veure amb un amic, que no se n’adonava perquè mentre agafava el disc ho tapava. És com que metafòricament el pudor sempre està ocult, fins i tot involuntàriament.

Existeixen forces paral·lelismes entre els vostres dos àlbums… El pà amb tomàquet i la botifarra amb seques, el Quartetto buffo di pollame com a resposta al Duetto buffo di due gatti…Són intencionats?
Sí, això de la connexió és evident. Des del punt de vista de la voluntat creativa sens dubte  Quartetto buffo di pollame ho és. Però encara que sigui sorprenent, Botifarra amb seques no va néixer amb al voluntat de crear una peça semblant al Pa amb tomàquet però amb un altre plat, va ser fruit de l’atzar. De fet va estar construïda en una tarda perquè l’Arnau Burdó, el teclista, va dir que faltava un tema que enganxés. Llavors jo, una mica picat i ofès creativament, vaig dir, “puc fer un tema amb dos acords”, i al cap de res ja el tenia. Va anar així, o sigui que al final sí que hi ha un paral·lelisme evident però en aquest cas no va néixer amb una voluntat explícita com passa amb el Quartetto.

Aleshores considereu Zel com a punt i seguit d’Obesisme il·lustrat?
És un punt i seguit perquè es troben dins d’un mateix tarannà, però sense renunciar a uns principis s’articula una cosa completament nova. Crec que Zel no és una proposta que es diferenciï del nostre primer disc, però tot i no diferenciant-se, és diferent. Hi ha un trencament però dins d’un mateix paràgraf.

Seria com un punt i seguit perquè no perdeu la vostra essència…però creus que heu evolucionat com a grup amb aquest segon disc?
Sens dubte, és exactament això. Hi ha una evolució en tots els terrenys possibles: En la qüestió creativa, en l’àmbit musical, artístic, interpretativament, a nivell de producció…La grandiositat de tenir una orquestra, una cobla, un quintet de metalls, les veus…Tot això són elements enriquidors, però perquè les peces ho requerien. Simplement és idear el que requereix una peça, és a dir, no hi ha mai un accés no justificat.

Com dius, Obeses s’atura en diferents estils, gèneres i subgèneres. Què us falta per experimentar a nivell musical?
Afortunadament encara molt. La riquesa musical és tant diversa! Fins i tot des del punt de vista de la comprensió també té moltes interpretacions. Per aquest segon disc estava treballant en una peça que encara no he acabat perquè és d’una complicació creativa realment molt important. Es tracta de crear una peça amb el sistema de creació musical hindú. Jo no sóc un artista que m’agradi amanir les meves obres. Tu pots agafar una espècie exòtica i amanir la teva peça i dir que té un regust, no sé, aràbic. No, no. Jo realment vull construir un plat aràbic, no m’interessa amanir llunyanament. Vull profunditzar en l’essència dels estils i entendre l’estil perquè sinó serà una cosa ridícula i no fidel a l’origen de l’estètica. Per tant, en aquest cas, com que en el nostre cas l’estètica sempre la dictamina la idea, seguirem per aquest camí. En tot allò que ens dictaminin les idees artístiques que tinguem, lluitarem per aprendre-ho. A vegades hi ha reptes com aquest. Tens una idea d’una peça que imperativament ha de tenir la sonoritat de la música hindú, i aleshores com a artista tens l’obligació de treballar aquesta música, conèixer-la, entrar-hi, entendre-la; i a partir d’aquí fer la teva peça.

Una mica com George Harrison, no?
Sí, en certa manera ell de tots és el que tenia més aquesta voluntat de comprendre la realitat des de dins. Si no, acabes fent això, una caricatura; i per la dignificació de la música, caricaturitzar estils és el pitjor que es pot fer.

Com composa Obeses? Què t’inspira?
Com et comentava, tot neix d’una idea artística i no musical. Sempre hi ha una idea que ho desenvoca tot i que és el que té més valor. De fet, considero que el que és absolutament ric és aquest germen inicial, la idea. Això és el que té realment valor i s’ha de preservar moltíssim, perquè grans creadors també podrien articular la mateixa idea. Un cop s’ha desvetllat aquesta espurna, això genera una necessitat, que en aquest cas, com que som músics, acabem canalitzant en l’àmbit musical. Llavors és gairebé una qüestió platònica però a la inversa: Des del teu àmbit terrenal intentar assolir aquella idea metafísica que has somniat i imaginat. L’aprenentatge que estic tenint a l’ESMUC em dota d’eines per aconseguir arribar a materialitzar aquesta idea tal com l’havia imaginat en un primer moment; a més del rigor i la constància. Funcionem així, realment. A vegades pot semblar poc romàntic, però ho és moltíssim, sobretot en la confecció de la idea. En la idea és on hi ha la cosa intuïtiva i màgica, pràcticament inverbalitzable.

Canteu: L’èxode ha estat llarg, però el dolç plaer no arriba tard. Ja tenim la mel als llavis. Que es separi el mar! En quin moment us trobeu?
Bé, travessant l’èxode encara, però de tant en tant hi ha un oasi. Aquesta peça és una referència clara a la dificultat i la realitat de la nostra proposta. Però vam tirar pel dret i en aquest cas es mostra precisament això. Crec que cada cop més gent va adonant-se de la nostra existència. Malauradament la nostra proposta requereix d’una escolta activa, nosaltres exigim un oient actiu. El que proposem sempre és un joc artístic i, precisament per la reciprocitat que comentava abans, és imperatiu que hi hagi un oient amb ganes d’establir aquesta connexió. Sinó no hi ha acte artístic, simplement hi ha un acte de consum; i en aquest cas és una cosa amb la qual no ens sentim gens representats. Ens trobem travessant aquest desert, afortunadament on hi apareixen molts oasis, sobretot en els últims mesos. Estem absolutament convençuts que el temps evidenciarà la riquesa de la nostra proposta. Som conscients que estem en un univers d’exigència artística baix, és a dir, no estem acostumats a gaudir de realitats artístiques que ens exigeixin activació des del punt de vista de l’espectador. Per tant, falta una tasca pedagògica del públic per mostrar que aixo és possible.

[youtube id=»6XPkZNyAXwc» width=»600″ height=»350″]

Us feu entendre o busqueu l’ambigüitat?
Sempre que parlem de les nostres peces parlem de la noció de capa. Com a oient passiu, per exemple, pots escoltar Botifarra amb seques i et pot fer riure, però la nostra música proposa una cosa molt més profunda si algú s’hi vol endinsar. Però també preteníem que, fins i tot en una visió superficial, la nostra música tingués cert atractiu. Naturalment peces com L’Ombra sols fuig en la nit, difícilment pot tenir una interpretació superficial; però Botifarra amb seques, Correm! o fins i tot La ben plantada ho poden tenir. L’ambigüitat hi és però no s’evidencia en tots els públics, n’hi ha que es queden en una capa i no hi aprofundeixen.

Com a intèrpret busques sempre el màxim de canvis de registre vocal i d’harmonies. Amb quin gènere disfrutes més?
El cert és que mai és una qüestió gratuïta o de lluïment. És evident que si faig un Aria du Hermafrodite hi ha una qüestió de lluïment, però hi és perquè és un imperatiu del gènere. Una ària s’idea pel lluïment del fraseig vocal (i si l’interpreta un hermafrodita és evident que ho haurà de fer en els dos registres en què pot expressar-se un individu d’aquestes característiques!). D’altra banda, sí que és cert que aquesta variació m’apassiona i m’he dotat de tècnica per fer-ho; una tècnica que, d’altra banda, podria tenir tothom. No tinc un do especial pel cant, simplement sóc un individu amb una exigència absoluta i he procurat aconseguir allò que havia imaginat. He estat practicant, fent invents i cridant…Per això m’incomodava viure a Barcelona! Precisament perquè no tenia aquesta llibertat dins la meva habitació diminuta. Doncs això, els canvis harmònics venen donats per l’exigència de la peça. No sé, se m’acut, a Correm! Hi ha bastants canvis perquè ho exigeix el ritme frenètic de la cançó, que també va correlacionat amb la temàtica, o a les dues temàtiques que pot tenir. Per tant, em sento sempre còmode quan tot s’exposa en la justa mesura i en la correcció del que exigeix la peça. Si hi hagués una peça amb excessius canvis de registre –i excessius seria que no ho requerís la peça, que no tingués una justificació artística–, no hi estaria còmode. Però amb aquestes peces intento sempre, des del punt de vista del meu gust, evidentment, que hi hagi sempre un equilibri o justificació en aquest sentit. Quan existeix aquest equilibri és quan estic còmode.

Com ha estat l’experiència d’auto-produir-vos?
En el primer disc ja va ser així, amb aquest ho hem repetit, i em temo que serà així sempre. Sobretot per una qüestió de contaminació. I no vull dir que els productor contaminin una obra artística, però avui en dia si un té la possibilitat de fer-ho un mateix, sóc del parer que sempre hi haurà més veritat en allò que es fa. Un productor imposarà la seva marca, la seva experiència –coses interessants i gens rebutjables–, però en certa manera estarà modificant la teva peça. En música potser no es veu tant però si m’imagino un quadre, de Pollock, per exemple, i apareix, no sé, el seu mànager i li diu: “Aquí potser hi queda millor una taca vermella”; en aquest cas la modificació és molt evident. En canvi amb la música sembla que no ho sigui tant, però aquesta petjada de la mà aliena també hi és. És una qüestió meva, el voler-me expressar sempre amb la màxima transparència i ser conscient que la realitat del que jo he imaginat la tinc jo. En aquest cas segur que la mà d’un altre individu modificaria aquesta obra, potser en algun cas per bé, però des d’un punt de vista no objectiu. Crec que el millor per una obra que ha ideat un subjecte creador és que pràcticament estigui tot passat sempre per la seva mà. També és cert que no existeix un productor, aquí, que pugui produir un àlbum d’aquesta diversitat. No hi és realment. No estic enaltint la nostra proposta en aquest sentit, senzillament no hi ha un productor que pugui entendre com ha de funcionar una peça que mescli la cobla i el rock, o com ha de funcionar una havanera que només està tocada amb guitarra clàssica, una peça que només està amb orgue i veus o una peça amb orquestra simfònica; i tot en el mateix disc. No hi és, i per tant davant del risc d’agafar un productor de rock i que la peça de rock soni fantàstica però la resta no…Seria absurd. Per tant en aquest cas és millor fer l’aprenentatge d’entendre com es fa la producció; matar-hi hores, dedicació i poder-ho executar tu mateix.

I quins plans de futur teniu?
Per ara seguir lluitant artísticament defensant la nostra proposta, cosa gens fàcil; però d’altra banda amb resultats clarament satisfactoris i inimaginables en certa manera. Si bé és cert que Obeses no és un grup capdavanter de l’escena autòctona, la veritat és que quan vas a un concert on part dels espectadors no t’han vist mai, evidencies que allò és possible i que està passant de veritat. Això t’anima a continuar. D’altra banda, a nivell estrictament creatiu, estic pensant de reprendre un projecte que havíem començat amb el grup que et comentava abans, Segle XIII. Era un projecte de musical amb els set pecats capitals. Estem parlant de peces de potser fa 10 anys però que tenen algun interès encara, al myspace del grup se’n pot escoltar alguna. És una cosa que em crida molt l’atenció, precisament perquè ja de per sí et dota d’una diversitat absoluta i si això ho mesclem amb l’àmbit musical, també pot articular-se amb moltes disciplines musicals diferents. Aixo seria com una cosa al marge, no ho considero com un disc sencer sinó com un caramel que tinc ganes de realitzar i que crec que engresca també els altres, per bé que requereix força treball. D’altra banda, anar construint les peces que han de fonamentar el tercer disc d’Obeses. Però sí que crec que ho aniré construint al mateix temps precisament perquè això dels pecats capitals no necessita el que realment costa, que és la idea. La idea en aquest cas és una evidència. En aquest cas això no malgasta temps ni esforços i, per tant, això sí que podria estar articulat amb crear les peces del tercer disc d’Obeses.