Bankrobber presentava aquest mes el nou treball de El Petit de Cal Eril. La Figura del Buit és un disc de canvis, amb el que Joan Pons estrena banda, col·labora amb un productor extern per primer cop i es sotmet a un reciclatge total en un exercici d’autor nascut de les entranyes, marcat en part pel pes dens de Vol i Dol, el seu excel·lent disc anterior, un treball exigent que el va portar a cercar nous reptes creatius.
Quedem amb en Joan Pons un dimecres plujós, com si el temps és posés en sintonia amb la solemnitat d’aquell treball. A mida que s’apropa l’hora de l’entrevista, els núvols van marxant i s’intueix el sol, la llum que acompanya a La Figura del Buit, un treball vitalista, que obre en part aquesta nova era musical del Petit. Quan finalment ens trobem, li comentem la celeritat amb la que hem tancat l’entrevista. «No hem tingut gaire temps de preparar-la gaire perquè la vam tancar ahir«, li confessem d’entrada, equiparant-nos al seu nivell de sinceritat quan va sentar les bases per aquest tornar a començar.
-«Fantàstic, parlarem de la cervesa, de sortir a les terrasses dels bars a l’hivern, que no té cap sentit, i que és de fet la temàtica del disc«, ens contesta divertit. I així comencem l’entrevista, una entrevista que és més conversa que entrevista, i que parla de canvis, fent cerveses a una terrassa, preguntant-nos si tot plegat té sentit o no. Per RUBÉN IZQUIERDO, amb la col·laboració de NORMA SOLANO
D’això va el disc, doncs?
Exacte! L’essència és fer cerveses, i que no hi ha res que tingui sentit. O que tot té el sentit que li vulguis donar, que vindria a ser el mateix.
Amb el disc sobre la taula, ens atrevim a endinsar-nos a La Figura del Buit, l’obra que passa pàgina a Vol i Dol, i que obre una nova etapa vital a la carrera artística del nostre protagonista.
Amb aquest nou treball experimentes moltes novetats. De formació, de producció i gairebé d’estil Quan decideixes que tot ha de canviar?
Al final de la gira estava molt trist, molt deprimit… Més que això, estava cansat. Vol i Dol va ser un disc amb una temàtica dura, densa, i suposo que això va influir. Tenia que passar un dol, mai millor dit…
Quin record guardes, de Vol i Dol?
Resulta curiós, perquè ara el veig amb molt de carinyo. És un disc que m’agrada sentir, i que trobo que és molt rodó. Però en aquell moment necessitava una pausa, estava saturat del seu significat.
[youtube id=»AEHrcCvN1B4″ width=»600″ height=»350″]
Et va deixar buit?
Potser per això ara aquest es diu La Figura del Buit, tens raó. Té aquesta cosa. Son moments de la vida, que et trobes així… Però no li he volgut buscar gaire el significat Vol i Dol tenia un pes temàtic que era molt dens, tot i que m’agrada molt. Ara quan ho explico sembla que renegui, però és dels millors que he fet, i no sé si en faré algun de millor.
Té una concepció autoral que potser no tenien els altres
Més que això, té una consistència, un cos… No sé, un pes per ell mateix que fa difícil que torni a fer alguna cosa similar. Em sento molt content d’aquell disc, però ara el cos em demanava una cosa diferent. De fet quan penso en ell el veig casi com una cançó sola, degut a la seva consistència, tot i que aquest és el meu punt de vista, i obviament no puc ser gaire objectiu.
De tot això vindrien els canvis, doncs
Els canvis son una reacció del que et comentava al principi. Vaig arribar a la conclusió que tenia que canviar el sistema, un canvi de sistema total, no reciclar una part concreta com es fa a la política. Obviament la part més complicada va ser la de canviar de banda, una decisió complicada.
En Joan Pons, amb l’anterior formació, a l’Heliogàbal // R. Izquierdo
L’experiment del disc és aquest: el fet de deslligar-me de tot i tornar a començar, una decisió complicada perquè abans ja funcionava tot, però em va sortir de l’es entranyes
Quan i com ho decideixes?
No va ser fàcil, perquè quan una cosa funciona, com a banda i com a amistat, costa molt donar aquest pas, resulta molt complicat.
També estan els canvis que et comentava, els de l’estil i la producció. Està tot relacionat?
El tema de la producció està relacionat. Sobre l’estil… això és més aleatori. Depèn de com vestís les cançons algunes de Vol i Dol podrien entrar aquí, i al revés també. És un canvi més conceptual. Suposo que tot plegat forma part de l’experiment: quan el que fas funciona i estàs lligat a allò el fet de deslligar-te i quedar-te suspès al buit, en el no res, és un exercici complicat, un repte important que assumir, i en aquell moment vaig sentir la necessitat de fer-ho. És una aposta que et va bé per buscar nous sistemes creatius, i a la llarga l’experiment del disc és aquest: el fet de deslligar-me de tot i tornar a començar.
A nivell de banda, amb les incorporacions que has fet, com esteu?
No enganyarem a ningú, encara estem una mica verd. Soc molt d’anar a última hora, de treballar al final… un desastre total, vamos. M’agraden les coses ben fetes, però trigo a fer-les (riures). Funcionarà molt bé perquè disposem dels elements perquè sigui així, com funcionava abans també.
[youtube id=»cT4QeT2b6D0″ width=»600″ height=»350″]
Ara que ja ha sortit el disc, com veus els canvis?
Estem il·lusionats amb la gira. El canvi de banda en el fons és injustificable. La única justificació és que volia fer l’experiment, una cosa d’entranya, que cerebralment potser no calia. Hi ha cops en que per sentir-te més àgil o més viu necessites ficar-te en situacions com aquesta, una situació incòmoda que va bé per posar-te les piles. Ara tot és nou, incorporem guitarra elèctrica…
I el fet de reclutar la banda com ha anat?
Buf, és una de les coses més complicades que hi ha en el món de la música, crec. Trobar la gent ideal amb la que tocar és una cosa molt complicada de trobar. Has de posar d’acord a quatre o cinc persones, i en activitats creatives com aquestes és complicat fer-ho. Ara estem en el procés d’aconseguir algo maco, perquè hem connectat i em sento bé amb la banda. Serà divertit
En Mau Boada, productor del disc i ànima d’Esperit! // R. Izquierdo
L’altre canvi que comentàvem és el de la figura del productor. Aquí et voldria fer una pregunta doble: per què ara un productor i per què en Mau?
La resposta aquí és la mateixa que abans: el fet de canviar el sistema per trobar nous estímuls. I el fet de fer-ho amb en Mau és perquè va ser la primera persona que em va venir al cap, i la única cosa que em feia patir és que digués que no… Per sort va dir que sí i no vaig tenir que pensar més (riures)
Teniu molts punts en comú, trobo
Coincidim a nivell anímic, d’estimació, de microfonia, i musical. A mi m’agrada treballar la cançó per textures, i a ell també. I a part està el seu criteri com a productor, que és molt bo. De fet “productor” és una etiqueta, en realitat és un gurú (riures). Ara en serio, no és un productor que et digui fes això aquí i allò allà. Ell està atent i t’ajuda, el que vol és que surti la cançó, i està allà per ajudar-te
Tu també has fet de productor amb els Mates Mates. Buscaves un model similar?
Crec que una mica si que tenim la mateixa filosofia. Intentem reflexar el que creus que busca el músic… De fet la única persona que pot produir realment la seva música és el mateix músic, a no ser que vagi totalment perdut, i llavors potser no està en el moment de fer el seu disc. Si passa això el millor és que esperi el moment, ja que trobo vital estar en aquell punt de que saps que el que t’agrada és allò que vols. Aquesta és la funció que de fet ha realitzat en Mau, és la persona que t’ajuda a treure això.
Teniu pensades noves col·laboracions?
Ens continuarem trobant, segur. De fet abans del disc ja ho teníem pensat… Abans de que ell entrés a Bankrobber sempre li comentava als companys del segell: “fitxeu al Mau, l’heu de fitxar”… (riures). És una persona de gran talent, i tenim ja un recorregut plegats: em va involucrar a l’aventura amb en Pau Riba, tenim la Gira Santa amb el Colomo… ens uneixen moltes coses.
Aquesta amistat imagino que era important pel fet de gravar a Guissona
Era una de les premisses, el fet de gravar al Teatre, i que el productor es quedés aquí. Implicava venir al Teatre, que es quedés aquí… La figura del productor s’havia d’adaptar a aquesta metodologia de treball. Res d’hotels
Parlaves de la col·laboració amb en Pau Riba. Un projecte molt maco i important, imagino
Quan em va arribar l’opció de participar ho vaig veure clar. Vaig fer de tècnic de so, i va ser realment emocionant poder col·laborar amb ell. A més el disc que van reeditar, buf. Va ser tota una experiència.
Imagino que gravar al Teatre de Cal Eril haurà sigut important a títol personal, sobretot després de la teva implicació en restaurar-lo
Fins ara al Teatre havia gravat coses, però res meu, i em venia molt de gust. Al gravar la maqueta prèvia ja vaig veure que la sala s’adaptava bé, i que podíem treure suc d’aquesta aventura. No sé, ara per ara prefereixo gastar-me els diners en el Teatre, que el podem aprofitar també per històries externes, que no en un estudi. I a més vaig molt poc preparat a les gravacions i aquí ho tenia tot a mà. Podíem treballar de nit, i comptar amb el luxe de dir “avui no fem res de dia i ens hi posem de nit”, així que ens donava també una llibertat creativa molt gran, ens permetia treballar quan estàvem inspirats de debò. És com les cançons… l’altra dia em van donar els textos del disc i veus una de lletra! Al final és això, vas construint, vas fent i et trobes amb el resultat
Està bé que diguis això de les lletres, perquè et volia comentar que és un disc llarg.
A l’hora de gravar va ser un desespero. Portàvem vuit, que acostuma a ser un moment de subidón al veure que ja acabes i ens dèiem: “només portem la meitat!”. Però en Mau va ser molt pacient, i al final ho vam aconseguir.
Es van plantejar dubtes a l’hora de retallar?
En algun moment es va plantejar el fet de deixar alguna fora. De vegades sembla que ho tingui tot clar, però en realitat soc un cagadubtes. D’aquí títols com Vol i Dol (riures). Ara en serio, sí que ens ho vam plantejar, la idea de fer un disc curt, i s’ha de dir que van haver-hi divergència d’opinions, però al final vam escoltar el disc sencer i vam arribar a la conclusió que no tenia sentit retallar. Son les cançons que han sortit en aquesta època, i té sentit que estiguin totes. I a part als concerts guanyes colors. La intenció és tocar totes les cançons seguides, a la gira.
Cartell promocional de la gira compartida
La gira dels 17 concerts amb les 17 cançons
Ho hem decidit així. La idea és aprofitar la coincidència i fer-ho així. Era això o tocar en bucle una cançó a cada concert… Quin marron el dia de la psicodèlia, oi? (riures)
De fet comenceu a Saragossa, el que suposo que deixa clar la voluntat que teniu de guanyar noves places, obrir mercat
Saragossa neix d’una casualitat, però es justifica per això. Els Mates, amb els que compartim gira, volien anar a llocs com Saragossa, i poc després vam decidir que tocar junts seria genial. I a nosaltres ens va molt bé fer girar les cançons, perquè no tindrem temps d’assajar molt. Anar a tocar fora era bàsic, la voluntat de descobrir nous llocs i que et descobreixi gent nova era el que estàvem buscant.
Vol i Dol ja va passar per algunes ciutats fora de Catalunya, oi?
Vam anar a Madrid, a Mallorca… però tenia moltes ganes de tornar a sortir fora. T’enriqueix molt. Ens encantaria tocar a França, a Estats Units… i estem mirant Alemanya també. El tema és que als discos anteriors la música es sustentava amb la canço: hi havia un component musical fort, però els temes eren esclaus de les lletres, i això feia que si la gent no entenia la lletra fos complicat de seguir-ho. S’ha de provar i veure com funciona, però crec que amb les noves cançons fora pot funcionar millor.
També és el moment de sortir. Ara la música en català està funcionant fora
Estem en el punt en el que els grups més famosos d’aquí ja funcionen fora. Manel, Mishima, Antònia Font… Ells ja ho han aconseguit, però és un procés. És curiós, però en altres estils és més fàcil sortir. A un festival hip hop o de metal pot anar una banda d’aquí, encara que sigui poc coneguda, i trobar mercat. Al nostre gènere costa més, tot i que si toquéssim en anglès segurament ens passaria al revés. Mai saps quan funcionarà allò que vols fer.
Et veus cantant en anglès?
Algun cop he pensat en fer un grup d’estil, pensat només en anar a tocar fora. Si ho penses és interessant però cruel… Tenia alguna cançó feta: temes curts, amb elèctrica i bateria. Eren temes xulos que potser recuperaré algun dia. Per anar de gira estaria molt bé.
Tornant a la gira actual, quina és la data més important?
Totes ho son, però obviament tocar al Teatre ens emociona molt. Mai he tocat al Teatre de Cal Eril i em fa molta il·lusió poder fer-ho ara, el 17 de maig. Em ve molt de gust, sobretot pel públic habitual del Teatre, que sempre ens ho comenta. A més cantarem les cançons allà on es van gravar. Serà emocionant.
Aquell dia porta al Mau i tanques el cercle
Osti, doncs seria bona idea (riures). En realitat tots els concerts son importants. El disc és molt diferent als anteriors i amb banda mai hem anat on tocarem ara, i son concerts casi de taquilla, en el senit que vindrà la gent que vulgui venir. Aquest és el futur de la música, el fet d’anar a tocar perquè t’agrada fer-ho…
Totalment d’acord
És una mica com aquesta entrevista. La feu vosaltres perquè heu volgut, no hi ha una editorial darrera. És probable que aquest digui el futur, perquè si depenem de la industria… la situació és complicada. En aquest sentit s’ha de donar valor i mèrit a la gent que organitza concerts, als que porteu blogs i webs…
[youtube id=»_5nGBfHvyr0″ width=»600″ height=»350″]
Tornant al teatre, deies que és una data especial per a tu, per motius obvis. Com funciona el Teatre de Cal Eril?
És molt divertit, molt casolà i familar. Ho portem entre la família, i això ens dona molta llibertat. És un factor que el converteix en un projecte engrescador, i a la casa li aporta molt. A més cada músic que passa pel Teatre deixa algo allà, és una energia que es va acumulant. Un projecte molt guapo
Programeu concerts, oi?
Fem cicles regulars. Ara fem un al mes, i a part exposicions, que per un poble com Guissona és molt. Pensa que som 6000 habitants, amb un públic molt reduït. El poble estava abandonat a nivell musical, i ara hem aconseguit que vingui gent de fora, però tampoc pots saturar perquè tenim un públic reduït. Valorem molt quan venen 60, 70 persones, sobretot perquè cadascú ha de ser feliç amb allò que fa.
Com veus la cultura de concerts ara mateix a Barcelona?
Diferent a la d’altres ciutats. Vas a Nova York i flipes. Veus gent a cada concert, i concerts de molts tipus. Allà és més habitual fer concerts a barret, i la gent paga igual. En un mateix dia pots veure fins a 50 ofertes diferents, de grups boníssims. Aquí la cosa està pitjor: tenim llocs emblemàtics, però modestament crec que n’hi ha menys dels que una ciutat com Barcelona hauria de tenir. Suposo que això ho arreglarem nosaltres anant a la nostra.
Escolta La Figura del Buit a Spotify: