Pau Vallvé. Barcelona. 30 anys. Músic i compositor. De la filosofia del “yo me lo guiso, yo me lo como”. Posa veus, guitarres, bateries, baixos, pianos i percusions. S’autoprodueix i es grava al seu propi segell Amniotic Records. És un multitasca sense remei. Apunteu: 17 de decembre a l’Auditori.Una entrevista d‘Anna Pacheco i Andrea Gómez.
“Vaig començar a tocar la bateria als 3 anys, a estudiar música als 6, a tocar en grups als 10. Vaig fer el meu primer disc als 15, vaig començar a gravar-me i produïr-me els meus propis discs als 18. Vaig començar a fer gires de concerts dels meus discs als 24, vaig engegar el meu propi estudi de gravació als 26 i el meu propi segell discogràfic als 28. Als 29 he tret el meu 12è disc”. Continua la frase. I als 30…? Als 30 he pogut començar a dir que no.
Indie-pop, folk tribal, música d’autor, personalisme català… t’identifiques com a part d’algun d’aquestes corrents?
Jo sempre dic música d’autor. És com menys determinant i suggereix que hi ha algo de personal.
Com es porta això de tenir segell propi?
Amb moltes hores, moltes ganes i molta feina. Ho faig per convicció, no pas per diners. Ho faig per treure els meus discs i els de projectes que admiro d’una manera familiar i amb carinyo.
Si no em dediqués a la música seria…
Infeliç
M’agradaria fer un duo amb…
Amb Jonny Greenwood, jo de bateria i ell de guitarra.
Vida o mort. Loop o guitarra.
Vida i mort. Loop i guitarra.
Desterra un tòpic dels músics.
Jo sóc un antitòpic musical. Sóc puntual, no bec, sóc organitzat, no em drogo i a sobre matino. Ah! i sé música (jejeje). Els tòpics sempre són per generalitzar, i tot i que sempre tinguin part de raó, hi ha gent de tot, a tot arreu.
Omple el buit. Els crítics de música són…
Tots diferents, com a totes les professions. N’hi ha de genials i n’hi ha de vomitius. Igual que de cambrers, cuiners, músics, etc.
Qui t’agradaria que escoltés la teva música?
Francesca Woodman
Auditoris o sales?
Llocs petits, amb la gent asseguda, a poder ser sense barra de bar i tocant sense altres bandes el mateix dia. Per poder fer un concert tranquil·lament, sense presses i amb un públic que vol escoltar-te a tu, no pas estar passant l’estona o de festa.
Et veus donant tombs per festivals?
Depèn del festival, es clar. M’hi veig si el festival, a banda de tenir una línia musical on jo hi pugui encaixar, té un espai adequat pel meu tipus de concert. Fer-ho així, a saco, em costa.
Sents quan una cançó es un HIT?
Si, i normalment li agafo mania quan es fa realitat. Ja quasi mai toco Protagonistes als concerts per exemple.
Sol a l’escenari o amb més gent.
Depèn de la proposta. Ara porto molts anys anant amb gent, potser aviat provo de tornar a anar sol. No sé. Tot és maco, depèn del que es vulgui fer.
Confirma o desmenteix. Amb la música no es fa diners.
Confirmo totalment. Hi ha molts amics meus que quan ens trobem em diuen «Joder tio, et veiem a tot arreu, t’estaràs forrant!». I realment jo de la meva música no visc ni de conya. Visc de fer produccions de discos d’altra gent i de fer bandes sonores per cinema. Però m’importa poc, jo m’ho prenc com una passió. Ara almenys he aconseguit que no em costi diners. Per mi això ja és un gran luxe! La cosa s’autogestiona, no cobro, però ja no pago.
La música en català està de moda?
Sí. I crec que un pel desmesuradament. Realment hi ha coses que s’estan fent aquí que estan molt bé, però també hi ha molta merda. Com a tot arreu.
1 penediment musical
Joseph Arthur ja no és el que era en els primers discos. És una llàstima.
1 moment(azo) musical
Silver Mount Zion a la sala Bikini fa molts anys. Una experiència que em va marcar moltíssim. Anys després, en la seva següent estada a Barcelona, vaig tenir la sort de telonejar-los a l’Apolo.
Què queda d’Estanislau Verdet? El donem per mort?
Està mort i enterrat, però toco alguns dels temes que vaig fer pel projecte en els meus concerts actuals. No en renego ni en renegaré mai, n’estic molt orgullós. Però ja és mort.
I qui lliga més, Pau Vallvé o Estanislau?
Cap dels dos. Sóc molt dolent en aquestes coses jo.
‘Lo normal no és normal’? Per exemple…?
Quan el sentit comú no és el comú. Tele5 la més vista, CiU el més votat, Bisbal el més venut.
‘Encara no’. Quina història hi ha al darrere?
Por a la mort ara que porto tants anys picant pedra per arribar a poder fer el que m’agrada. Ara no.
A ‘l’amic del cirerer’ parles de “l’errònia simbiosis”. Una definició romàntica del desamor…
Sí. Va com va. A vegades va bé i a vegades no. L’important és l’actitud amb què ho acceptes. D’això depèn que acabi bé o que no.
Explica’t. Algun dia n’ aprendrem?
Quan queda oberta una esperança. Potser algun dia n’aprenem i acaba funcionant.
Facebook o Twitter.
Facebook, Twitter, Google+, Blogger, Web, etc. Tot el que calgui per fer arribar la pròpia música tan lluny com sigui possible, d’una manera personal i des de casa, sense intermediaris publicitaris. L’objectiu no és vendre, és que s’escolti la música.
Un desig.
Poder fer només el que m’agrada, tenint salut i sent feliç al costat de la gent que estimo.
Spotify o vinil?
Música. En el format que sigui. Música.
Una afició
La part més plàstica de la creativitat. Fotografia/ vídeo/dibuix/disseny. Vaig fer belles arts i sempre gaudeixo molt de tota aquesta vessant.
Mai he entès perquè…
…els tios tenim mugrons.
No suporto…
La gent que resta. La gent que enfonsa coses en comptes de construir-ne d’altres.
Si fos president
Els mestres, els creadors i els nens serien el més important del país.
M’encantaria conèixer a…
Jim Jarmusch
Algun vici car.
La música.
Coses que diguin de tu que menys suportis.
No em puc queixar gens en aquest sentit. Crec que he aconseguit fer arribar bé qui sóc i què faig. En general no diuen res estrany ni fora de lloc per definir-me. Ara, que els agradi el que faig o no això ja és una altra cosa.
La paraula que més repeteixes.
Merda. La faig servir com a sinònim de «cosa» des de fa molts anys. Exemple: «Passa’m aquesta merda».
Alguna mania rara.
Cap. Sóc bastant normal. Miro sèries per adormir-me, cada nit, sempre del món. Si sóc fora les miro al mòbil. Però bueno, tampoc és tan raro.
Et definires com un personatge peculiar?
No. Gens. Sóc campetxano, com el rei. (riu)
Ara mateix. El primer que et vingui al cap.
Samurai.
Els 10 manaments de Pau Vallvé per contestar aquesta entrevista:
1. Radiohead: Pyramid Song
2. Chet Baker: I get along without you very well
3. Portishead: The Rip
4. Richard Swift: The Novelist
5. José González: Cycling Trivialities
6. Sufjan Stevens: John Wayne Gacy Jr.
7. Joseph Arthur: Invisible Hands
8. Sparklehorse: It’s a wonderfull life
9. SIlver Mount Zion: The Triumph of our tired eyes
10. Nick Drake: From the morning
Fotografia de portada de Xavi Torrent, extreta de la pàgina web de Pau Vallvé.