Grant Hart sempre ha quedat a l’ombra d’haver treballat al mateix grup que el gran compositor Bob Mould; però ens ha donat prous bons moments. per recapacitar i donar-li el crèdit que és mereix. L’exmembre de Hüsker Dü va ser quelcom més que un bateria d’una de les bandes més sorprenents del mal anomenat rock alternatiu americà dels 80s. Ells mesclaven música alternativa i elements de hardcore o el que seria el mateix melodia i urpes. Avui però parlarem d’un disc sensible, preciós i amb melodies meloses; el debut llarg de Grant Hart. Per MAURICI RIBERA
- Grant Hart és un reputat bateria i exmembre de Hüsker Dü i de Nova Mob. Al afegir que alhora és un excel·lent compositor. Continua en actiu, fins al punt que el pròxim 2013 sortirà “The Argument” en format de doble LP
- El seu debut en solitari és una amalgama de sons resultat de material arxivat i de la fuga de guerrilla d’egos existent en la banda mare.
- Combinem l’aportació del propi músic que diu la seva en termes d’elaboració i resultat del disc, en una entrevista complementària a l’article que aquí us anem intercalant.
Un cop arribats al 1987 la banda Hüsker Dü. decideix de separar-se. Cadascú empren la seva carrera i Hart no es queda enrere. El seu projecte Nova Mob no va gaudir del prestigi de Sugar, banda empresa paral·lelament per Mould, però va aconseguir cert renom; però per una altra part qui se’n recorda del primer àlbum de Grant Hart en solitari?
[youtube id=»G71dWFXJ0FY» width=»600″ height=»350″]
Hart venia d’editar un EP al 1988 anomenat 2541 (nom del nº de casa on assajaven i hi tenien oficina els Hüsker Dü), però la seves addiccions a les drogues dures, l’havien fet perdre confiança, i el públic també. Acte seguit ens composa un genial disc Intolerance, complementat per un EP, All of My Senses, al 1990. Intolerance era massa eclèctic pel moment d’edició per a trobar un públic.
El disc recuperava 2541 de l’EP anterior del mateix nom, rebatejada com a Twenty-Five Forty-One, presumiblement millor o pitjor depenent de cada criteri. Robert Foster dels Go-Betweens i Marshall Crenshaw els hi va agradar tan la cançó que la van arribar a versionar i tot. El propi autor i compositor de la cançó, de fet, és queda amb la versió de Robert Foster. Harmòniques, teclats, guitarres que s’entrellacen i fan bona mescla dels 60s, 70s i 80s però alhora amb marcada ascendència de nou canvi d’era. Hart, ja totalment desenganxat de les drogues, presenta la seva cara més suau i recupera influències Dylanesques i Van Morrisianes, inexistents en Hüsker Dü.
[youtube id=»Z_uiLSk6lLE» width=»600″ height=»350″]
No sabem si Hart volia exorcitzar totes les drogues del seu interior i purificar-se editant un disc tan dispers, però alhora tan melós. A Allmusic li donen 4 estrelles i un 9 a Amazon
Grant Hart: “Quan enregistrava Intolerance vaig poder treure profit d’utlititzar cançons que no havien estat usades per a Hüsker Dü, ja sigui perquè no hi quadraven o perquè les volia reservar”. Continua tot fent referència a com va tractar aquestes cançons pel disc dient “com que disposava d’una àmplia gamma d’instruments i no comptava amb guerra d’egos em vaig sentir lliure de expressar les cançons a la meva manera”. Respecte les diferencies del so de l’EP i el disc continua aportant que “el disc potser és quelcom més agressiu, però que si avui ho pogués tornar a fer li posaria certament més distorsió i soroll en determinats punts”.
[youtube id=»SgwDKj5vf9o» width=»600″ height=»350″]
El problema quin va ser? Es tractava de quelcom massa xocant, masses dècades resumides en un sol disc. 38 minuts i escaig d’anades i vingudes per l’espai i amb salts d’estils a “mansalva”. Alhora aquell mateix any Bob Mould també va treure un bon disc, el també excel·lent Workbook amb Virgin i malauradament va eclipsar l’obra de Hart.
El 12 desembre de 1989 va ser la data que SST va escollir per editar el disc. L’obra, editada en la mateixa escuderia que ho havien fet els Hüsker Dü, no va entrar a llistes i va anant difuminant-se amb el Nadal. Ni les reedicions maquíssimes han aconseguit que l’àlbum sigui finalment recordat com es mereixia.
Hart: “Tenia una impaciència considerable, amb moltíssimes ganes perquè el disc sortís editat ja amb SST. És el que més recordo. No quan va sortir i com va afectar, jo el volia al mercat i prou”.
Revistes com la Mojo, Maximum Rock’n’Roll, Q i moltes altres l’anomenen sovint com a “tresor enterrat” o “Buried Treasure” i és que per sort uns quants no deixarem mai de reivindicar les joies ocultes que aquesta obra inclou, aquests teclats irresistibles com si els 80s tornessin a ser els 60s.
Hart – “No em va ser difícil de posar-me a la idea de guitarra-veu, ja que la bateria de fet, com ja pots imaginar, no la feia servir per composar. Si que em vaig haver d’acostumar a tocar la guitarra en directe, pel demés bé” Aportava respecte el tema una nova declaració en format de màxima. “Tinc un do per quan tinc un tema el cap, ser capaç de sentir-lo en la seva totalitat; però les limitacions destinen el teu estil i fa que sonis a tu mateix”.
El primer disc de Grant Hart en solitari és quelcom semblant a trobar-se “hippies, punks i indies passejant per Minnesota tot agafadets del braç per anar a comprar discos de Lindisfarne o dels Amon Duul II mentre porten un “lloro” amb New Order o The Stranglers de fons”.
Deu cançons farcides de bon pop i folk a parts iguals amb aureola punk i garatgera. Repartint caramels com All my senses, You’re the victim o Roller rink. Pels clixés de la música alternativa era massa accessible i pels comercials massa alternatiu, quedant així en terra de ningú.