L’edició del popArb d’aquest any ha estat molt arriscada i la resposta del públic, de màxims. Fa un any es qüestionava quin seria el sentit de l’organització del festival un cop els grups més consolidats del panorama ja han fet i desfet a Arbúcies i arreu. Doncs no podíem estar més contents de la resposta quan es desitgen molt bones gires a tothom, i es tira pel dret. El risc enganxa i les ganes de convèncer musicalment són com el flirteig adolescent. Malhauradament les actuacions d’aquest any han estat difícils de païr, fins i tot pels millors blogs independents. Una crònica de GUILLEM CREXELLS. Fotografies de JUANCHI PEGORARO
La sorpresa del divendres va ser l’avancé de Can Cassó per crear un nou espai de serveis i conversa que ha fet guanyar al festival en comoditat i qualitat. Hagués anat molt bé per les aglomeracions d’altres anysja que enguany la jornada inaugural va ser una mica freda de públic i travada de contingut. La majoria d’assistents ja veníem curtits vers aquesta fresca meteorològica festivalera, però musicalment es podia esperar més de les bandes. No va ser una primera jornada fàcil per ningú entre tendinitis, experiments visuals i repics tot plegat no va acabar d’agafar el clima. Posats a arriscar es podria haver programat Univers més tard però ja se sap tots som potencials programadors musicals. A nivell de noms costa retreure res, però Standstill i Za! ,sabent el que anaven a fer van ser un trencament massa fort per posar-los en prime time la jornada inaugural. Tot un baixón per la cirereta d’una dura setmana laboral.
Bremen, en un moment del concert // Juanchi Pegoraro
Santa Rita, molt ovacionades
Bastants assistents van decidir anar-hi només el dissabte, i això es va notar a tots els espais del festival. Els Bremen van congregar ja d’entrada grans esperances per a un públic que els enquadrava perfectament al festival. Els que havien tingut la sensació de no estar al popArb que ells coneixien van poder refer-se de l’ensurt momentàniament. La foscor de Sant Rita va passar de ser de nou desubicada, a ser una de les actuacions més ovacionades al final del concert, quan el tancament de cortines va fer aixecar xiulets entre el públic. I això és un bon senyal sens dubte. També els hi va passar als Oliva Trencada el 2011. Els blanc-i-blaus són un fenomen en potència, però es va trobar a faltar veu i costava de seguir les seves lletres. En canvi, Inspira va sonar com mai. Lanuza i companyía han trobat el seu punt a Amunt!. El refugi de les hores és un temàs que val un festival.
Amb un parell d’acords i una presència escènica diferencial es van oblidar totes les penes, es van despertar empaties i es van col·lapsar els sistemes endocrins pop per excel·lència. Per fi, les melodies de l’Habitación Roja van despertar al personal de totes les files. No va ser l’últim retrobament de sentiments realitzats: Delafé i Las Flores Azules ens van portar la nostàlgiadels millors anys musicals de la nostre vida. I finalmet espero que tothom sabés el que anava a veure amb el Joan Colomo que increïblement va aconseguir tocar quasi tres temes seguits, tota una proesa sobretot per l’hora que era.
Està molt bé, i diu molt del festival, que et surtin valoracions del state-of-the-art o delcom-està-el-patidel panorama musical després d’assisitir al popArb. Ara són forces els festivals que s’assimilen i hem arribat a un punt en quècaldrà escollir, el popArb ja ha tingut el valor de diferenciar-se. Falten més arguments dels programadors, encertar-la amb els horaris ique el públic ho comprengui, s’adapti i compri el producte. Molts d’ells van haver de refugiar-se diumenge al concert de Mishima al Masnou, contents de que, per fi, el mar arribi a Arbúcies.
Un moment del concert de Delafe // J. Pegoraro